Educació emocional ( 28 de Novembre)

La sessió d’avui l’hem dedicada íntegrament a entendre amb més profunditat el concepte d’intel·ligència emocional i com es pot integrar aquest en l’educació dels alumnes.

Hem vist el documental “ Pensant amb els altres” de Kanamori. Aquest es un professor de primària que imparteix les seves classes en una escola de Japó. El primer que ens crida l’atenció és la metodologia que utilitza Kanamori a l’hora de donar les seves classes, també els continguts que tracta; a primera vista ja observem que no es una classe convencional ni un professor tradicional, tot el contrari. A l’inici del curs el professor fa una pregunta que per a mi té un valor importantíssim, Kanamori els planteja que per a que estan a l’escola i ells contesten que per a ser feliços, “El més important en la vida es ser feliç” – comença dient-  . A quants ens han preguntat açò en l’escola?

Toshiro Kanamori té molt clar quins són els objectius de la vida i per a que estem en aquest món i vol transmetre als seus alumnes el valor d’estar vius i de sentir. Es nota que Kanamori és un enamorat de la seva professió i tracta l’educació emocional d’una manera exquisida. Tracta l’empatia a diari dient als alumnes que es posen en la situació dels altres, el respecte i la solidaritat, valors que per a mi estem perdent en l’escola.

El mestre conjuga perfectament l’aprenentatge amb la diversió. Durant el documental veiem com els nens ploren, s’expressen, lluiten pel que consideren just, s’ajuden entre ells i es diverteixen. Crec que deuríem de tindre a Kanamori com a un model pedagògic, si seguirem els seus passos ens trobaríem molt a prop del que es una educació integral de l’alumne.

Crec que en l’actualitat el tema de la mort o de mostrar les teves emocions en públic es tabú. No obstant, està demostrat com expressar les nostres emocions es positiu per als nostre desenvolupament i per a créixer com a persones. Doncs, per què no integrar al currículum educatiu l’educació emocional?

Personalment, per la meva experiència he observat que en educació infantil se li dona un paper important al fet de conèixer les emocions i les dels altres, posar-lis nom i expressar-les, però crec que a mesura que els xiquets van creixent ens oblidem d’ensenyar-lis allò més bàsic, ens ofusquem en complir els objectius del currículum i a no tractar l’empatia, intel·ligència emocional i els sentiments.

M’ha cridat l’atenció “les cartes de la llibreta”, com va aprofitant les situacions que van sorgint dia a dia a classe per a que els alumnes escriguen a la llibreta el que senten. En aquestes cartes els menuts expliquen la mort d’un familiar, els seus sentiments perquè un company marxa de l’escola, la malaltia d’algú i fins i tot el tracte cruel que es dona de vegades entre els companys. El gran mèrit de Kanamori és que ho aconsegueix, crea un clima en el que els alumnes tenen confiança per a expressar a la resta de la classe i al professor qualsevol problema o situació que els ronde pel cap.

Crec que Kanamori es un personatge digne d’admirar, es nota que estima als seus alumnes, li importa el que pensen, açò es nota en la seva actitud, és a dir en la manera de tractar-los, i sempre deixant clar la postura del professor.

M’ha fascinat en concret una escena del documental que m’agradaria compartir, ja que és tot un exemple d’empatia entre els companys i demostra la maduresa d’uns nens de segon de primària. La situació és que un company no podrà disfrutar d’un joc que han realitzat entre tota la classe perquè aquest ha  estat xarrant durant les sessions de classe. Es increïble la reacció dels alumnes, aquests ixen a defensar el seu company argumentant molt vàlidament les seves raons, demostren tot el que Kanamori els ha anat ensenyant. A la fi, li fan vore al mestre amb les seves reflexions que és injust que un company es quede sense jugar i el fan recapacitar sobre el càstig. Açò és un de tantes situacions que fan vore com els estudiants son capaços de prendre decisions per ells mateixa i solucionar els conflictes que se’ls presenten. De veritat, m’ha encantat.

Després de la visió del documental em sorgeix una pregunta. El sistema educatiu Japonés és un dels més exigents del món, en canvi, aquest mètode es dona en una escola japonesa. Com pot ser que aquest mètode tan innovador i diferent a la resta es done en una escola japonesa? No els exigeixen a aquests l’aconseguiment dels mateixos objectius que a la resta?

Crec que ha quedat bastant clar que es pot combinar l’aprenentatge d’emocions amb l’aprenentatge de coneixements. Kanamori ho fa, els seus alumnes tenen les mateixes competències matemàtiques, d’escritura i lectura que la resta, però tenen una cosa molt més valiosa i és que han aprés a valorar la importància de viure i de ser feliços.

A continuació, després del debat sobre el documental hem vist un altre reportatge sobre l’ intel·ligència emocional del programa “Redes”. Per finalitzar la classe, els nostres companys ens han fet una dinàmica de grup en la que ens hem reunit per grups. Ha consistit en que cada vegada es col·locava un membre al centre i la resta havia de dir una cosa positiva sobre ell o ella. Amb aquesta dinàmica ens hem donat compte de lo difícil o la vergonya que dona dir-li una cosa bonica a algú que no coneguem en profunditat, pues no estem acostumats a fer-ho. Però també ens hem adonat de lo bé que et senta que et diguen algo bonic, coses que tal vegada no pensàves sobre tu mateixa i que els demés veuen en tu. Demostrar l’afecte que ens tenim crec que ha sigut enriquidor, personalment al meu grup ens hem emocionat i ens ha costat acabar algunes frases.

"Deixa que la gent visqui al teu cor, n'hi cap tanta com tu vulguis"

"Quan la gent t'escolta de debò, viu per sempre al teu cor"

"Pensar amb els altres és la clau de la felicitat. Riure, plorar, aprendre, lligams"

Toshiro Kanamori